Paula Montal

Jardins de Paula Montal

Paula Montal, avui Santa, dona nom a uns Jardins d’Interior d’Illa que són al carrer Viladomat, entre Diputació i Consell de Cent. Estan dotats d’una zona per infants de 0 a 6 anys, una altra per infants de 6 a 12, font de beure, una àrea d’esbarjo per gossos…
Hi trobarem palmeres washingtònies, el curiós arbre ampolla, i tanques de pitòspor.

Qui va ser PAULA MONTAL?

Paula Montal va néixer a Arenys de Mar, l’octubre de 1799. Va ser la gran de 5
germans, fills de la 2a. esposa del pare. De la primera esposa ja n’hi havia 7. El pare va
morir quan Paula tenia 10 anys i això la va fer molt responsable i treballadora.

De  1808 a 1814 el poble va viure la tragèdia de la invasió dels exèrcits francesos.
Paula va veure la realitat educativa de la dona i les poques possibilitats que tenia per
accedir a la cultura. A Arenys no hi havia cap escola per a nenes, només Costura, on
aprenien més que res a cosir i a fer puntes de coixí. Poc a poc desperta en ella, de
forma evident, la seva vocació. Ella ho expressava dient que volia “salvar les famílies
ensenyant les nenes”.

Paula Montal

El 1829, amb 30 anys, marxa a Figueres amb les seves amigues Agnès Busquets i Felicia
Clavell i crea la primera escola de noies. Després se’ls uniria Margarita Molinet.

Allà van estar-hi fins el 1842, quan tornaren a Arenys de Mar per fundar una escola de
les mateixes característiques que la de Figueres. Van conèixer el Pare Agustí Casanovas
i, per ell, l’Orde de les Escoles Pies que despertà l’admiració pel seu Fundador, Sant
Josep de Calasanç. Arribava l’hora de la Escola Pía Femenina.

L’any 1847 van fer la Professió Religiosa Paula Montal i les seves tres companyes, a Sabadell . I van començar a fundar escoles a diferents llocs: Igualada, El Vendrell, El Masnou… Creix el nombre de vocacions per la nova orde i decideixen fer un Noviciat a Sabadell. Van seguir obrint noves escoles: Girona, Blanes, Sóller… L’any 1859 van rebre l’encàrrec de fer una nova escola a Olesa de Montserrat. En 1862, van fundar el col·legi de San Martín de Provençals, el primer a Barcelona, i s’hi traslladà el Noviciat. També es van anar obrint escoles a diverses ciutats espanyoles.

La Mare Paula Montal va morir el febrer de 1889. El novembre de 2001 va ser
canonitzada.

VOX, paradetes, antifeixistes, Meridiana Resisteix i Mossos

Núria Florensa i Soler, historiadora

Només començar la campanya electoral prevista pel 14 de febrer, els militants
de VOX es van llançar a posar paradetes arreu del territori.

El dia 11 de gener a Nou Barris, i quan estaven aixecant el muntatge d’una
paradeta van aparèixer una desena de manifestants de L’Esquerra
Independentista de Nou Barris així com d’altres veïns i veïnes del barri,
convençuts antifeixistes i, per tant , contraris a VOX, que els van escridassar
per les consignes que tenien penjades.

Cal destacar que amb aquesta acció seria el cinquè boicot que rebia
l’organització d’ultradreta VOX durant aquest any 2021, que acaba de
començar. Els moviments antifeixistes també es mobilitzen perquè no puguin
campar al seu aire i desbarrar les seves idees feixistes per Barcelona i rodalies.
El primer boicot va ser una parada muntada a Sant Feliu de Llobregat el darrer
3 de gener. Després seria a Vilafranca del Penedès, el dia 8 de gener . De nou
a Barcelona a la Plaça Lesseps i el dia 10 a Fabra i Puig al tall de l’Avinguda
Meridiana. En aquesta, el dia 15 la parada de VOX tenia 20 simpatitzants i la
van envoltar un cordó policial de mossos i una ambulància. A prop de l’estació
de Fabra i Puig hi havia unes 80 persones o més en petits grups. Cap a les 18h
quan pujaven una trentena de manifestants antifeixistes, els mossos van pegar
els primers cops de porra dissuasoris contra els manifestants. Molt abans un
grup van estar encapsulats des de les 16h i van trigar molt en poder marxar.
Els mossos van tornar a utilitzar les porres per dispersar els manifestants, els
quals cridaven unànimement les consignes contra VOX següents:

a) “Fora feixistes dels nostres barris!”
b) “El feixisme avança si no se’l combat!”

Pancarta contra Vox a la concentració del Pg de Gràcia

Aquell dia 15 de gener els manifestants antifeixistes concentrats a Fabra i Puig
se’ls va quedar gravat que la BRIMO amb 15 dotacions de mossos van protegir
l’extrema dreta, la paradeta feixista de VOX a la que havien arribat gent en
autocars i que no eren del barri. A distància van dispersar a cops de porra els
que havien anat a protestar contra ells. La situació de tensió és va mantenir i la
consigna “Meridiana Resisteix” persisteix i va prosseguint.

Una situació similar és va produir a les 10h del matí amb un altra paradeta que VOX va voler posar a Passeig de Gràcia, unes 30 persones antifeixistes,
segons hem pogut recollir gràcies al testimoni de l’Albert, un jove que anava
entre ells, es van trobar que la BRIMO els van encapsular, els van identificar a
tots/es i poc a poc un cop fet això els van deixar marxar. No es van ni poder
acostar a la paradeta de VOX.

Quan es facin les eleccions al Parlament català traslladades o no al dia 30 de
maig, per motius del Covid-19, alguns potser es posaran les mans al cap d
veure que potser el feixisme ha entrat al Parlament català.

Casal Popular Lina Òdena

Quan parlàvem amb un jove de com l’encapsulaven a Passeig de Gràcia,
posteriorment dues persones més granadetes, vam reflexionar al local de Lina
Òdena sobre la conveniència o no d’aquests actes . Una considerava no fer
cap cas a VOX, o sigui com un Tortosa, el que es va fer a Ciudadanos quan en
les darreres eleccions van visitar aquella ciutat i l’altra el meu cas, qui
defensava que com deien els jovent antifeixistes se’ls ha de fer front sempre.
Si em permeteu us esmentaré dos exemples que justifiquen el meu pensament:

  1. Quan Mussolini el 23 de març de 1919 va refundar el moviment polític
    Fasci italiani di combattimento (Feixistes italians de combat), pel seu
    nom ja es comprenia que farien lluites on convingués contra els seus
    enemics polítics i socials ( que serien els vaguistes reivindicatius i els
    moviments esquerrans). El 1922 en la “Marxa sobre Roma”, Mussolini va
    obligar al rei d’Itàlia Victor Manuel III a lliurar-li el poder com a Duce. Així
    es van alterar les eleccions parlamentàries italianes, va ser assassinat
    Giacomo Matteotti molt crític amb els feixistes, fins que es van prohibir
    tots els partits polítics.
  1. El Tractat de Versalles va ser signat el 28 de juny de 1919 i es va
    convertir en un intent de reconstrucció d’Europa després de la Primera
    Guerra Mundial. Però l’ abolició del Tractat de Versalles obligava que no
    podia haver unificació en un territori comú i un govern per a tots els
    germànics ( “La Gran Alemanya”). Els futurs “aliats” a la Segona Guerra
    Mundial ho van permetre!

El 12 de març del 1932 Àustria va ser annexada al Reich i el 30 de gener
1933 Hitler va ser anomenat Canceller d’Alemanya i el 27 de febrer es
produeix l’incendi del Reichstag ( Parlament, seu de la sobirania
nacional), i, per tant, es la fi de qualsevol tipus de sistema democràtic
que pogués subsistir.

Amb aquests dos exemples documentats podeu pensar que el feixisme se l’ha
de deixar que ni se’l esmenti, que evolucioni per si mateix, però crec que va
creixent, que si suma aquell conjunt de persones que estarien entre els “no
sabe / no opina/no contesta” i s’afegeixen molt sovint a partits guanyadors o
que consideren “útils”.

Si dins dels propis països cadascun haguessin aturat inicialment el feixisme i la
seva nova forma que va ser el nazisme, no haguessin arribat a la Segona
Guerra Mundial, atorgant tants ultimàtums i no complint-los.

Evidentment, això és el punt de vista d’una historiadora que ha estudiat el
passat i veu amb agraïment com molts joves avui agafen el testimoni, d’aquells
que hem lluitat fins on hem pogut i ens considerem antifeixistes.

Multa insòlita als Vermuts Dominicals del Barri

Reivindicacions Culturals és el col·lectiu veïnal que organitza els Vermuts Dominicals del Barri (VDB), així com també un bon nombre d’activitats culturals que s’han programat, organitzat i desenvolupat a l’entorn de l’espai Germanetes (Viladomat / Consell de Cent). Actualment s’enfronten a 3 multes de l’Ajuntament de Barcelona, en una història insòlita i inexplicable. Elles mateixes en relaten la cronologia dels fets:

Cartell d’un dels Vermuts Dominicals del Barri

11 d’octubre de 2020. Festa Major de l’Esquerra de l’Eixample. A Reivindicacions Culturals celebrem la Festa Major organitzant el novè VDB que inclou 3 actuacions (una de teatre i dues musicals). La primera es fa al carrer a les 12h (a la cantonada de Viladomat / Consell de Cent) i les altres dues, seguidament, dins l’espai Germanetes. La Guàrdia Urbana es persona, segons ens diuen, per diverses trucades de veïns a les 18:30. Se’ls hi comunica que la fi de la música està prevista a les 20h. Tornen a les 19:10 i aixequen acta. Immediatament es dóna per acabada la festa. Son les 19:30.

13 d’octubre. Preguntem a l’Ajuntament del districte per la qüestió de l’acta de la Guardia Urbana. Li treuen importància. Diuen que no en saben res.

11 de novembre. Ens arriben tres expedients sancionadors:
1er – Per Manca de limitador de so amb registrador a les 19:08 a Viladomat, 140 (Germanetes)
2on – Per Manca de limitador de so amb registrador a les 20:30 a Viladomat, 140 (Germanetes)
3er – Per Manca de limitador de so amb registrador a les 20:30 a una altra adreça del carrer Viladomat, gairebé a l’altura del carrer Londres, a uns 900 metres de Germanetes.

El nostre col·lectiu decideix abonar la primera i al·legar les altres dues -la segona pel principi de “non bis in idem” (no dues vegades pel mateix) i la tercera perquè encara no hem aconseguit ser a dos llocs al mateix temps-.

13 de novembre. Preguntem a Districte per la qüestió de les multes. Responen que no teníem el permís per fer cap actuació a Germanetes i que estavem fora de tota normativa.

17 de novembre. Abonem la primera multa i el dia 18 de novembre al·leguem les altres dues. Les al·legacions es presenten telemàticament en els tres expedients oberts. Tenen els següents números de registre a l’Ajuntament de Barcelona: (20209246904, 20209246919, 20209246930)

28 de desembre de 2020 (dia dels innocents) ens arriben dues cartes (que fan referència a les multes no pagades) comunicant que “… Atès que no s’han presentat al·legacions que desvirtuïn la denúncia de l’agent denunciant, que es considera que els fets ocorreguts i la seva autoria han quedat acreditats…” (sic)

Ja veieu, cobrar el càstig sembla ser l’únic interessant per l’administració. I tant deu obsessionar això al corresponent, que ni val la pena revisar l’expedient i assegurar-se en si hi ha hagut al·legacions. Arribant-se a asegurar, com a consequència, que no havent-les hagut queda acreditat el fet sobrehumà d’estar a dos llocs diferents al mateix temps. Aquesta, companyxs, és la lògica de la maquinària que pretén governar les persones. Queda acreditada la seva inhumanitat.
Nosaltres, que sabem que en aquesta matèria Kafka tenia raó, seguirem denunciant el sense sentit del món ridícul al qual tan seriosament ens avoquen i exposen.

No tocarem l’arpa a la Cort. Volem un barri creatiu, tant per facilitar l’accés del veïnat a proposta imaginatives com per obrir espais per les autores i autors. I, com versava Gabriel Celaya, seguirem assenyalant qualsevol injustícia, vingui d’on vingui:


“Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho”

Cultura al barri i Barri a la cultura.
Un Barri a l’Esquerra de l’Eixample, Gener de 2021

Llei de Memòria Històrica: “La mona vestida de seda, mona se queda”

Rolando D’Alessandro

Una constant dels governs socialistes en el país Espanya ha estat, des de fa ja gairebé mig segle, assaonar les seves polítiques neoliberals (privatitzacions, liberalització de sectors com el financer, reconversions industrials, i en general submissió als dictats de gran capital i mercat) amb algun toc aromàtic d’“esquerres”.

Així, amb l’ajut determinant d’una dreta obscurantista, una església preconciliar i una premsa goebbelsiana, han aconseguit a cost zero – ara amb el matrimoni igualitari, ara amb una llei de memòria històrica – mantenir el rol de representant de la meitat democràtica del país.

El govern Sánchez, que per la presència no desitjada però inevitable de Podemos i confluències diverses ha de justificar el títol de “govern més progressista de la història” – encunyat pels exegetes del reformisme post comunista més tronat –, torna a tirar del guió “Espanya democràtica versus Dictadura franquista”.

I ho fa amb una nova llei de memòria històrica que compta, aquest cop, amb la presència de persones sincerament compromeses amb l’antifeixisme com en Jaume Asens.

Confesso que aquest element m’empeny a apartar prejudicis i a llegir el que diu el consell de ministres sobre l’avantprojecte de llei. I començo pel començament, que és el

Título preliminar, objetivo y finalidad

El objeto de esta Ley es el reconocimiento de los que padecieron persecución o violencia, por razones políticas, ideológicas, de conciencia o creencia religiosa, de orientación e identidad sexual, durante el período comprendido entre el golpe de Estado de 1936, la Guerra Civil y la Dictadura franquista hasta la promulgación de la Constitución Española de 1978. Se trata de promover su reparación moral y recuperar su memoria e incluye el repudio y condena del golpe de Estado del 18 de julio de 1936 y la posterior dictadura.

Home, comparat amb Itàlia, on la condemna del feixisme encapçala la Carta Magna, una declaració de repudi i condemna en la introducció d’una llei aprovada 50 anys després de la mort del dictador sona més aviat a presa de pèl. Per altra banda estranya que entre les categories que “padecieron persecución y violència” no hi figurin per res les minories nacionals: ni que fos per la repressió, innegable, dels seus drets lingüístics [Veure Declaració Universal dels Drets Lingüístics]. Això sí, s’indica la Constitució Espanyola (que no fa cap esment a repudis i condemnes de la dictadura) com a final del franquisme i inici de la “democràcia”.

Però, per si algú no s’adonava de la indirecta, el legislador rebla:

A su vez, la Ley adopta medidas dirigidas a suprimir elementos de división entre la ciudadanía y promover lazos de unión en torno a los valores, principios y derechos constitucionales.

Si pensem que Vox es presenta com a Adalid de la Constitució i dels seus valors i drets ja podem intuir a quins elements de divisió i a quins lazos de unión es fa referència aquí.

Título I, las víctimas

Se determina la consideración de víctima con arreglo a los parámetros internacionales de Derechos Humanos y declara el carácter nulo de todas las condenas y sanciones dictadas durante la Guerra Civil y la Dictadura por los órganos de represión franquista, que asimismo se declaran ilegítimos. Todas ellas tendrán derecho a una Declaración de reconocimiento y reparación.

Además, instaura el 31 de octubre, fecha de la aprobación en Cortes de la Constitución española en 1978 como el día de recuerdo y homenaje a todas las víctimas. Asimismo, se declara el 8 de mayo como día de recuerdo y homenaje a las víctimas del exilio como consecuencia de la Guerra Civil y la Dictadura.

Un Título que también recoge la elaboración de un Censo Nacional de Víctimas de la Guerra Civil y la Dictadura, dando respuesta a la fragmentación y dispersión de la información disponible sobre las desapariciones forzadas en ese periodo.

Crea un Banco Nacional de ADN de Víctimas de la Guerra Civil y la Dictadura

La Sección 2ª de este Capítulo I se dedica a los archivos y documentación, verdadera memoria escrita del Estado, regulando el acceso a los fondos y archivos públicos y privados, y garantizando su acceso y protección, con una mención especial al Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca.

Aquest Títol 1 és dedicat a les víctimes, molt bé, però no n’hi ha cap dedicat als botxins. Mancança que es tradueix en ambigüitat: el Txiqui i Puig Antich van ser víctimes de “órganos de represión del franquismo” o reus legalment executats per un escamot de la Guàrdia Civil o condemnats per un tribunal de l’exèrcit – institució a la qual la present constitució atorga un paper destacat en la defensa de la unitat de la pàtria -?

Això no queda clar. Sí, en canvi, que la Constitució és l’element fonamental i fundador de la nova Espanya democràtica i de passada retre homenatge a la interpretació post franquista de la guerra civil com a Guerra fratricida i no primer episodi de l’ofensiva feixista que assolaria mig món. Sempre de passada s’hi crea un Banco Nacional de ADN i es fa una menció especial del Centre Documental de Salamanca.

Capítulo II. … se crea la Fiscalía de Sala para la investigación de los hechos producidos durante la Guerra Civil y la Dictadura, hasta la entrada en vigor de la Constitución, que constituyan violaciones de los derechos humanos y del Derecho Internacional Humanitario. Tendrá las funciones de impulso de los procesos de búsqueda de las víctimas de los hechos investigados,….

O sigui tindrem una Fiscalia que determinarà si un assassinat és un assassinat, amb el fi de “impulsar la recerca de les víctimes…”. Per la busca dels autors dels “fets” haurem d’esperar, suposo una vintena d’anys més i una altra fiscalia.

Capítulo III. Medidas de reparación: Se incluyen actuaciones como la investigación de los bienes expoliados durante la Guerra Civil y la Dictadura o el reconocimiento y reparación de las víctimas que realizaron trabajos forzados. Como medida reparadora de las personas que sufrieron el exilio, se dispone una regla para la adquisición de la nacionalidad española para nacidos fuera de España de padres o madres, abuelas o abuelos, exiliados por razones políticas, ideológicas o de creencia. Los voluntarios integrantes de las Brigadas Internacionales podrán adquirir la nacionalidad española por carta de naturaleza.

Altrament dit: s’investigarà per descobrir qui ha estat espoliat i esclavitzat, però no qui va espoliar ni esclavitzar, com per exemple les empreses que van fer fortunes colossals amb els treballs forçats i que avui continuen galdoses acumulant beneficis a costa de l’erari públic. Ara bé, la mesura reparadora va molt més enllà de la simple restitució dels béns robats o d’una indemnització pels anys de presidi: es concedirà la NACIONALITAT ESPANYOLA!

Capítulo IV: la memoria como garantía de no repetición… retirada de los símbolos y elementos públicos contrarios a la Memoria Democrática… medidas para evitar actos de exaltación o enaltecimiento del alzamiento militar, la Guerra Civil o el régimen dictatorial…. revocación de distinciones, nombramientos, títulos y honores institucionales, de condecoraciones y recompensas o títulos nobiliarios, que hayan sido concedidos o supongan la exaltación de la Guerra Civil y la Dictadura.

Asimismo, incluye actuaciones dirigidas a fundaciones y asociaciones entre cuyos fines se encuentre la apología del franquismo o la incitación directa o indirecta al odio o la violencia contra las víctimas de la Dictadura franquista.

… contenidos curriculares para ESO y Bachillerato, y … fomentar, promover y garantizar en la ciudadanía el conocimiento de la historia democrática española. … una Fundación del Sector Público, cuyo objeto será contribuir al conocimiento, difusión y promoción de la historia de la democracia en España a través de la preservación de los archivos de los presidentes del Gobierno Constitucionales.

Se regulan los Lugares de Memoria Democrática con una función conmemorativa y didáctica… Se declara extinguida la Fundación de la Santa Cruz del Valle de los Caídos.

I amb això s’obté una “garantía de no repetición?” En altres països està prohibida la refundació de partits feixistes i és molt curiós que un estat que es va dotar d’una “llei de partit” que va permetre il·legalitzar desenes de formacions independentistes basques ni tan sols esmenti aquí aquesta possibilitat.

Per si fora poc, les institucions que van ser puntals del règim com la Guàrdia Civil, l’exèrcit o l’audiència nacional -tribunal especial nascut directament del TOP-, mai han estat sotmeses a depuració i ni tan sols se li demana la formalització d’un “punt i a part” (vaja un simple reconeixement de que com a institucions es van portar malament i que no ho tornaran a fer).

El Título III defensa de la memoria democrática y la dignidad de las víctimas, disponiendo la creación de un registro de entidades memorialistas. Se crea un Consejo de Memoria Democrática como órgano consultivo y de participación de dichas entidades y prevé la constitución de una comisión estatal de la Memoria y la Reconciliación con el Pueblo Gitano en España.

De nou només s’hi parla de les víctimes. I no de totes. 

Finalmente, el Título IV incorpora un régimen sancionador… en defensa de las víctimas y de la dignidad de los principios y valores constitucionales en el espacio público. Establece multas que van desde los 200 euros a los 150.000.

Si pensem que les multes de la llei mordassa van des dels 100 als 600.000 euros que s’apliquen quan els “valors constitucionals” són qüestionats per gent que recorda còm es va fabricar aquesta constitució.

En definitiva:

Manté intacta la garantia d’impunitat per als criminals del franquisme. Ni fa esment a les responsabilitats de grans empreses i grans fortunes, de l’església i d’institucions de l’estat en guerra civil i dictadura.

Sacralitza la Constitució com a referent de la idea mateixa de democràcia quan, cas únic a la història, dels set redactors tres havien estat membres de les corts franquistes (imagineu una constitució italiana redactada amb la participació de membres destacats del règim de Mussolini) – i no parlem del paper de seguiment del redactat que van exercir els alts comandaments de l’exèrcit – i quan la mateixa Carta Magna no menciona ni de lluny cap condemna del franquisme.

Ignora l’existència d’una institució que és la màxima de l’estat, el representant de la qual gaudeix d’absoluta immunitat i que és cap de les forces armades… institució imposada pel dictador en substitució de la forma legal que havia estat enderrocada pel cop d’estat, la república.

No impugna la legitimitat del règim franquista i només es centra en els seus “excessos repressors”.

Manté l’inaudit silenci sobre els maquis: de la guerrilla antifeixista que més va durar a tota Europa (fins als anys 60), on els maquis són els autèntics herois nacionals, no se’n fa esment, ni és reconegut als seus militants l’estatus de combatents. Aquesta “anomalia” permet autèntiques aberracions: el primer nom de la llista de víctimes del terrorisme (aquelles que si les insultes et cauen anys de presó i no multetes)  és un tal Francisco Fuentes de Fuentes Castilla y Portugal (tinent de la Guardia Civil), cap de la banda de mercenaris a sou del feixisme que va emboscar l’any 1960 el Maquis anarquista Quico Sabater i assassinar els seus 4 companys. En el tiroteig l’home va morir i el Quico va passar de ser bandit per a la justícia franquista a ser el primer terrorista de la futura democràtica Espanya.

És una llei en definitiva que no trenca amb el passat feixista, ni fa justícia de cap dels nombrosos crims de la dictadura i ni tan sols ofereix cap rescabalament real, que no sigui un reconeixement simbòlic que en tot cas arriba massa tard, tan tard com per sonar a befa.

Tot i la preocupació d’alguns dels promotors per acabar amb les ofenses més cridaneres a la memòria de tantes víctimes (anul·lació de judicis i dignificació de morts i desapareguts) aquest text sembla perseguir principalment l’objectiu polític d’un blanqueig del dogma constitucionalista, centrat en la obsessiva defensa de la unitat de la pàtria (aquell “antes roja que rota”) i, de passada, la naturalització del concepte de nació espanyola. Tot de cara a recuperar una imatge homologable als sistemes vigents en l’entorn europeu, imatge molt danyada per la recent repressió del moviment civil català i pels nombrosos escàndols de corrupció de la monarquia.

“El nostre país es proposa recuperar un espai d’allò públic i de la idea d’estat i de potenciar els valors que hem aportat al nostre país i al món”, diu la vicepresidenta del govern a propòsit del Panteó de personatges il·lustres espanyols.

“La mona vestida de seda, mona se queda”

Nota: per a Podemos i Comuns s’obre la possibilitat de, tot i aprovar els aspectes positius de la llei, posar de manifest (en el mateix preàmbul, per exemple) la persistència bel·ligerant de poders polítics, militars, judicials, mediàtics  i econòmics que a dia d’avui, any 2020, impedeixen que a l’estat espanyol es pugui parlar d’una autèntica ruptura democràtica amb el passat franquista.

Enriqueta Gallinat

Antònia Petit

Enriqueta Gallinat i Roman va néixer a Barcelona, al barri del Raval, el 9 de juliol de 1909, filla de pares valencians.

Als 12 anys va començar a estudiar a l’ Institut de Cultura de la Dona on es va treure el títol de professora de taquimecanografia que li va permetre treballar de secretària i telefonista. El març de 1931, en vigílies de la proclamació de la Segona República, va començar a col∙laborar a les oficines de la recentment formada Esquerra Republicana.

Portada del llibre “Enriqueta Gallinat: Una republicana barcelonina del S.XX

Va entrar a treballar al Negociat de Cultura de l’Ajuntament i participà activament en la campanya de recollida de signatures a favor del sufragi femení. Poc després passà a ser secretària personal del tinent de batlle Hilari Salvadó, que el 1938 es convertiria en el darrer alcalde republicà de Barcelona.

Es va casar el 1934 amb el director d’ El Noticiero Universal, Enric Tubau. El 1944 van tenir un fill, Josep Maria, autor, entre d’altres llibres, de la biografia de la seva mare “Enriqueta Gallinat. Una republicana barcelonina del segle XX”, publicat per la Fundació Josep Irla l’any 2018.

Amb l’esclat de la guerra entrà a la Unió de Dones de Catalunya (1) on s’encarregava d’Agitació i Propaganda, tasca que compaginava amb el treball com a secretària de la batllia.

En acabar la guerra civil s’exilià primer a Perpinyà i el 1940 es va traslladar a Oceja (Alta Cerdanya) on va col∙laborar amb la Resistència, ajudant a passar clandestinament la frontera a fugitius de l’ocupació alemanya.

El 1943, en assabentar-se que el seu nom és a una llista de jueus per a ser deportats als camps nazis, Va tornar a Espanya i fou detinguda. Acusada d’espionatge, entrà a la presó de dones de les Corts, on romandria prop d’un any. Ja alliberada participà, juntament amb antigues companyes de la Unió de Dones, en l’organització de col∙lectius de suport als presos i col∙laborà amb ERC.

Finalitzada la dictadura, va ser membre del Consell Executiu i del Consell Nacional, a més de secretària de l’organització de Dones d’ERC. També fou nomenada consellera del Consell de Districte de l’Eixample i membre del consell executiu de l’ Institut Català de les Dones.

L’any 1996, amb 86 anys, va rebre la Creu de Sant Jordi i l’any següent participà en la fundació de “Les Dones del 36”, associació que el mateix any va rebre el Premi Maria Aurèlia Capmany de l’Ajuntament de Barcelona. El 2002 va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona.

Va morir als noranta-set anys, el 13 de juliol de 2006. En memòria seva, el Districte de l’Eixample ha batejat com a “Plaça Enriqueta Gallinat” el tram de l’avinguda Roma comprés entre els carrers del Comte Borrell i d’Urgell. L’acte d’inauguració es feu el 31 de març 2014.

En aquesta petita plaça trobem una estació de la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica.

(1) Organització fundada l’any 1937, en el marc de la Guerra Civil, que aplegava dones de diverses tendències polítiques i sindicals amb l’objectiu de formar una organització unitària antifeixista unint totes les agrupacions de dones per contribuir a la victòria republicana des de la rereguarda.

L’Hospital Clínic: El Cor de l’Eixample

Núria Florensa (Historiadora)

L’Hospital Universitari Clínic i Provincial de Barcelona conegut popularment com Hospital Clínic està situat  al carrer Villarroel 170 i ocupa dues illes de cases, entre els carrers  Còrsega i Provença. L’altra façana, la de la Facultat de Medicina, d’estil neoclassicista, dona al carrer de Casanovas.

Sobre la historia  més remota, trobem que l’any 1880 el claustre de docents de la Facultat de Medicina de la Santa Creu, va demanar a l’Estat un nou hospital universitari. D’aquesta manera la primera pedra de l’Hospital Clínic va ser col·locada l’any 1888 per la Reina regent Maria Cristina, aprofitant la seva vinguda per l’Exposició Universal de Barcelona. Però les obres no van començar fins el 1895.

Facultat de Medicina de l’Hospital Clínic/Núria Florensa

En aquestes condicions els metges treballaven gratuïtament i les infermeres eren monges, tal i com consta en la documentació, fins i tot els primers directors de l’hospital van finançar algunes despeses per poder-lo mantenir.

Posteriorment, com que hi estava integrada la Facultat de Medicina, van participar científics prestigiosos com August Pi i Sunyer, Jesús Maria Bellido o Leandre Cervera Astor.

La II República va donar gran importància a l’Hospital Clínic, al capdavant dels doctors Ferrer Solervicens, els germans Trias i Pujol, August Pi i Sunyer, etc.  que van convertir-lo en una icona de la sanitat pública catalana. Aquesta embranzida va quedar desgraciadament aturada a causa de la guerra.

Durant la Guerra Civil va ser el Gran Hospital d’urgències de Catalunya dirigit pel Doctor Moisès Broggi. A la postguerra la fam, el racionament i les restriccions, a més de la duresa de la repressió política, també es va patir a l’Hospital. A tall d’exemple, hi havia sales en les que manava més la monja que el cap de Sala.

Durant els anys seixanta trobem canvis significatius. Es van importar pràctiques i tècniques d’operació i de gestió que van aconseguir el nivell d’excel·lència tècnica del Clínic i es va convertir en un dels Hospitals millors del món. Cal destacar les aportacions del Doctor Joan Rodés, els primers trasplantaments de ronyó del Doctor Gil Vernet (1963), de medul·la òssia del Doctor Rozman (1976) i de pàncrees del Doctor Fernàndez Cruz.

Als anys vuitanta l’Hospital Clínic encara compartia sales amb la comunitat de Germanes de la Caritat de Santa Anna. Però feia temps que s’havien substituït les monges per infermeres professionals. L’Escola d’Infermeria del Clínic va ser creada l’any 1933.

Quan es van complir 75 anys de la inauguració de l’Hospital Clínic es va fer un programa de rehabilitació total i es va aconseguir oferir als pacients un nivell assistencial molt superior del que es podia esperar dels mitjans de l’època.

L’any 2009, en un estudi sobre els hospitals tant públics com privats de tot l’estat espanyol, se’l va considerar un dels quatre grans i un dels vint millors.

Ha estat un del hospitals pioners en diverses intervencions quirúrgiques practicades a l’estat espanyol. Els darrers anys s’ha incorporat la recerca biomèdica com un fet diferencial d’altres centres hospitalaris. (1989: Fundació Clínic per la Recerca Biomèdica, la primera Fundació del nostre país dedicada a potenciar i gestionar la recerca de forma independent, i 1996: Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi Sunyer (IDIBAPS). Actualment és la referència biomèdica de Catalunya i de l’Estat Espanyol i es considera que té la major producció científica de tot l’Estat.

Entrada de l’Hospital Clínic (Carrer Villarroel)/Núria Florensa

En el rànquing ‘World’s Best hospitals 2020’ de Newsweek, l’Hospital Clínic se situa en la posició 25 de tot el món i el segon de l’’Estat espanyol.

Finalment, per acabar aquesta breu història, com deia l’ acompanyant d’una pacient:

 “Un hospital de la mida del Clínic és un país exòtic, per desconegut, i proper perquè és el retrat de les millors coses que hem aconseguit com a país i com a ciutat: la universalitat de la salut, que possibilita que tots poguem gaudir, tranquil·lament, de la millor assistència. Aquesta tranquil·litat ens ha canviat la vida”.

I en aquests moments que ens ha tocat viure, l’any 2020 amb la pandèmia del virus Covid-19, que tots els professionals de la Sanitat han hagut de liderar la lluita, ha estat una mostra ben palpable per a tota la ciutadania, la qual cosa no ens cansarem d’agrair-los.

L’any 1911 es va constituir al Clínic la secció de Ciències de l’ Institut d’Estudis Catalans, en aquells moments hi havia unes bones instal·lacions per fer recerca i treballar.

Com ha estat un centre vinculat a la Universitat, la seva activitat és doble; per una part l’assistència pública als malalts i per l’altra la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, dedicada a la docència per formar nous metges així com una important tasca de recerca mèdica. Durant molts anys de la història de l’Hospital tots els metges catalans es van formar i practicar al Clínic.